club excursionista ripoll - Butlletí del Club

CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERIT A LES FEDERACIONS DE MUNTANYA i ESQUÍ
Local Social: Centre Eudald Graells - Tel./Fax 972 70 05 40 - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@club excursionistaripoll. Núm. 113

Desembre 2023

EDITORIAL

Novament desembre, darrer més d'aquest 2023. Temps és per valorar les activitats que hem realitzat: el pessebre a Sant Amand, la marxa de regularitat, la Travessa, l'acampada, el cinema de muntanya i la Trobada transfronterera.

La primera activitat de l'any sempre sol anar lligada amb la darrera de l'any anterior. Una bona colla de socis aprofitem l'ocasió de pujar el pessebre i per fer l'excursió al cim de Sant Amand.

Després de 3 anys de pausa hem pogut fer, per fi, la 70a edició de la Marxa de Regularitat. El temps va acompanyar, malgrat que plogués el dia anterior. Tots els participants van gaudir del traçat i de l'esmorzar que, en aquesta ocasió, a causa de la sequera i del risc d'incendi, va ser fred, però va ser tot un èxit.

A la 31a Travessa del Ripollès trepitjàrem un tros una mica desconegut del nostre entorn més proper. Baixàrem de Sant Esteve de Vallespirans per l'antic camí que venia de les Lloses. La participació va ser bona, gràcies a una òptima organització. Un dia magnífic per caminar, malgrat que la pluja ens acabà atrapant a l'entrada de Ripoll. Alguns dels participants van arribar xops a casa!

El primer cap de setmana de juliol, i com ja és tradició, es va dur a terme l'acampada al pla de Pena, amb la pujada, el dia següent, al cim de Sant Amand. Hi va haver un nombrós grup de gent que hi va fer nit i l'endemà encara s'hi sumà un altre grup per fer el cim. El temps va acompanyar tot el cap de setmana i va permetre gaudir a tothom de la muntanya.

Aquest estiu, i gràcies a la col·laboració del Cinema de Muntanya de Torelló, gaudírem del visionat dels dos films guanyadors: La liste: Everything or Nothing i Across Emptiness . La participació fou notable. Un òptim entreteniment per a un divendres al vespre de juliol.

Des de fa uns anys se celebra, alternant els punts de trobada entre diversos camins transfronterers (GRT) que permeten enllaçar el GR11 amb el GR10, la Trobada transfronterera. Aquest any se'n va fer la 10a edició. És una gran ocasió per conèixer racons del territori que, com que estan allunyats de casa nostra, desconeixem.

Les activitats realitzades enguany com a entitat han sigut aquestes. Però com a excursionistes en són moltes més. Així, en aquest butlletí, alguns dels socis han compartit les seves vivències. Desitgem que en gaudiu i, qui sap!, que us animeu a compartir els vostres en propietats edicions .

La junta

Cinema de Muntanya - Acampada a Sant Amand - Mirador del Cap del Ras, de Bagà a Talló - Trobada Transfronterera - Pessebre a Sant Amand, 2022

REUNIÓ ANUAL DE SOCIS

Divendres, 8 de març de 2024

Al centre Eudald Graells,

2/4 de 10 del vespre , en 1a convocatòria i, si escau, a les 10 en 2a.*

Temes a tractar:

Lectura i aprovació, si escau, de l'acte anterior
Estat de comptes
Activitats previstes per l'any 2024
Torn obert de paraula

NOUS PROJECTES

Celebrant la fi de la meva etapa laboral, que ha durat molts anys, el cap de l'empresa em va demanar què faria a partir d'ara amb el temps que tindria. Li vaig explicar que, entre altres coses, dedicaria temps a caminar per tal de conèixer el paisatge del nostre país: Catalunya.

Una hora més tard, més o menys, vaig rebre un correu el seu. Duia un arxiu adjunt en el qual hi havia, tal com deia, molta feina. Tot rondinant, pensant que no tindria temps per fer-la, ja que era el meu darrer dia laboral, vaig obrir l'arxiu i, quina va ser la meva sorpresa, era el repte dels 100 cims de la FECC.

Ja era coneixedora d'aquest repte, però mai no em l'havia plantejat, ara, no és el meu encara objectiu realitzar-lo. Malgrat tot, però, hi vaig veure l'oportunitat de conèixer el país i la seva riquesa paisatgística caminant de nord al sud i d'est a acompanyada d'uns bons amics tan enamorats com jo de la muntanya.

Actualment aquest repte té 522 cims. Amb aquesta quantitat, n'hi ha a totes les comarques de Catalunya i, per tant, cadascú pot escollir. Sigui quin sigui el motiu de la tria, n'hi ha per a tots els nivells i gustos. L'objectiu és fer-ne 100. Si vol se'n poden fer més però, llavors, sense el neguit del repte, senzillament per descobrir els indrets i gaudir-ne; veure la bellesa de les nostres muntanyes i, fins i tot, veure el mar. Acompanyant-ho, sempre, amb un bon entrepà, tot intentant reconèixer i anomenar els cims o els pobles que des de les altures divisem. Ara ens hi hem d'esforçar una mica més, perquè estem acostumats que el nostre amic, en Marià Morera, compartís amb nosaltres els seus coneixements de camins i indrets.

Animo tots els amants de l'excursionisme que obrin la pàgina web de la FEEC i consultin els 522 cims actuals per fer la tria dels que més els agradin!

Vull recordar el mes de maig és un reconeixement als federats que han de completar el repte. Cal registrar cada cim que es fa. A la pàgina de la FECC trobareu com fer-ho.

Nosaltres, un grup d'amics, ens hem proposat fer una sortida un cop a la setmana. Intentarem fer un cim. Tot i que ja n'hem fets uns quants, encara ens en queden molts per pujar, alhora que gaudim de l'entorn, de les bones converses i de l'ampliació de coneixements de la nostra geografia.

Maria Fernández

AGULLES DEL PLA DE LA PERA

Pla de la Pera

Prenem la carretera que ens puja a Montgrony i, passada la casa del Camps, ens desviem per la pista de les Viles. La seguim fins a la barrera. Arribem al pla de la Pera, un racó del Ripollès on gaudim del silenci.

Les protagonistes del paisatge són les agulles del pla de la Pera, unes formacions de conglomerat amb unes argiles que els fan molt fràgils.

Segurament algú ja s'hi havia acostat, però en va marxar ràpid. Només amb les ganes i la motivació d'en Santi ha sigut possible la creació dels nous itineraris. Ha calgut sanejar la pedra i, després de molt gratar, avui tenim un petit sector a punt al costat de Montgrony, on trobem unes formacions curioses per elles mateixes.

Acostumats a les cingleres, al pla de la Pera hi ha unes agulles com sorgides del mig del pla que nosaltres ens atrevim a escalar.

Aquí gaudirem de vies completament equipades amb sòlids anclatges i, també, alguna fissura neta on podrem practicar l'autoprotecció.

Santi Sanz

Pep Vila

Els meus primers 3000

Pic de Vallibierna i Tuca de Culebras.

El dissabte 29 de juliol de 2023 vam fer una excursió al pic de Vallibierna, acompanyats per altres membres del Club Excursionista Ripoll. És un pic de 3.056 metres d'alçada i es troba al massís de la Maladeta, a la Ribagorça, província d'Osca, als Pirineus aragonesos.

Ens vam despertar molt aviat per trobar-nos tots plegats davant la seu del Club Excursionista Ripoll, per començar la ruta amb cotxe fins al pàrquing de Llauset, inici de la caminada. Un cop allà, vam dinar per agafar forces i vam començar la primera jornada fins al refugi de Llauset.

L'inici del nostre camí va ser la boca sud del túnel, d'un quilòmetre i mig de llargada, que dona accés a l'embassament de Llauset, a 2.200 metres. Aquest embassament té origen artificial i s'aprofita per fer energia hidroelèctrica. Es va acabar de construir el 1983 i és molt gran i bonic. Tot i la sequera d'aquest any hi havia força aigua.

Un cop superat el túnel, el camí voreja el marge dret de l'embassament fins a la cua, on comença la forta pujada cap al refugi de Llauset. Pel camí hi ha un petit refugi en estat ruïnós i, seguidament, el refugi de cap de Llauset, que es troba a 2.425 metres, i en el qual vam passar la nit.

Refugi de Cap de Llauset Vista a les Malaïdes

El refugi és molt nou i està ben cuidat. El seu voltant és molt rocós i amb molta poca vegetació. Tot i ser gran, ens van dir que no hi havia prou lloc per a tots, i ens van donar unes tendes que vam muntar a l'exterior. Una vegada ho vam tenir tot organitzat, vam sortir a caminar una mica pel voltant del refugi, però aviat ja tinguérem el sopar fet: una sopa ben calenta ens estava esperant!

Quan vam acabar ja era tard i vam anar a dormir, perquè l'endemà tocava matinar.

Ens despertàrem a les sis del matí, vam fer un bon esmorzar ia els set començàrem a caminar. El dia era asolellat i només algun núvol blanc trencava el cel blau. El primer tram era tot pujada, però no gaire dreta, i de seguida vam arribar als estanys de Coma Arnau. És un conjunt d'estanys molt petits amb una aigua transparent i neta, molt macos, envoltats de roques.

Vam emprendre l'últim tram per arribar al pic de Vallibierna. Aquest tros sí que és dret, escarpat i molt rocós. Havíem d'anar amb molt de compte. En arribar al cim feia fred i vent, però des d'allà dalt, gràcies a l'esplèndid dia que teníem, vam gaudir d'una meravellosa panoràmica. Es veia l'Aneto, el Corones i el pic de Russell. Que bonic!

Tuca Vallibierna Passat el pas del cavall

A continuació vam menjar una miqueta per refer-nos i començàrem la baixada, passant pel “ pas del Cavall ” i la tuca de Culebras (3.051 m). El “ pas del Cavall ” és una petita carena molt esmolada i estreta, s'anomena així perquè hi ha de passar assegut, com si muntesis a cavall. Té una llargada d'uns 20 metres i, quan l'estàs passant, a banda i banda, hi ha estimball. Feia una xic de por!

Seguírem baixant i ferem una altra petita parada al coll de Llauset. Hi ferem un mos per encarar amb energia la darrera part de la baixada, que vam fer directament per la vall de Llauset.

Cim de la Tuca de Culebras Grup al cim de Vallibierna

Uns quants de la colla pujàrem altres cops fins al refugi per recollir material, mentre la resta baixaven directament cap a l'embassament de Llauset. Un cop passat el túnel, ja trobàrem els cotxes que ens portaren de nou cap a casa.

Per acabar aquest petit escrit, vull dir-vos que el pic de Vallibierna i la tuca de Culebras són els primers pics de més de 3000 m que, tant jo com el meu germà, Miquel, hem pujat. L'experiència viscuda ha valgut molt la pena, ja que la companyia va ser immillorable i l'entorn, les vistes i el temps, espectaculars.

Carles Vaquer

Travessa Parc Natural de Jotunheimen (Noruega)

Quan em van proposar fer aquesta travessa amb autosuficiència, és a dir, que s'havia de portar a la motxilla tot el que calia per fer-la: tenda de càmping, sac de plomes, màrfega, roba, menjar per a tots els dies. . . . . . . i els estris de cuina, va ser una decisió difícil. D'una banda era prou atractiva, però de l'altra, suposava carregar un pes de, com a mínim, 12 o 13 kg. Feia temps que no duia a terme una activitat d'aquesta mena. Els darrers anys havien fet travesses, però sempre en refugis o bé d'aquestes que són organitzades i fan el transport de maletes.

La invitació era d'una amiga que havia de dur a terme el guiatge i la idea era d'Eduard Jornet, pare de Killian Jornet, que pretenia fer un documental sobre aquest lloc. Ho vaig comentar amb una altra amiga de Queralbs, prou experta en muntanya, per tal de compartir tot allò que fos susceptible de portar entre les dues i per si ella s'hi animava. Val a dir que vam tenir els nostres dubtes, però al final vam pensar que era un repte i que pagava la pena fer-ho.

Els sis mesos anteriors a la partida ho vam anar anar anar anar anar anar anar preparant: vam fer diverses sortides d'entrenament i cadascuna anava valorant cada peça de roba, les quantitats de menjar... tot calcular al mínim detall per no portar res de sobre. però, alhora. , que tampoc no ens faltés cap element indispensable. Per començar, vaig haver de recuperar la tenda Vaude que havia comprat l'Enric. L'havia deixat a un dels meus fills, perquè creia que no la faria servir. La veritat és que va ser un encert, tant per la lleugeresa i qualitat, com per la simplicitat de muntatge. Ens va permetre estar confortables en les situacions de pluja, vent i fred que ens vam trobar.

La nostra aventura va començar el dia 1 d'agost. Vam sortir de l'aeroport de Barcelona fins a Oslo. Allà ens vam trobar amb tot el grup, ja que cadascú hi havia arribat pel seu compte i en diferents horaris. Al dia següent ens vam desplaçar fins a Lom, la localitat d'entrada al Jotunheimen, on vam tenir la primera experiència de muntatge de tenda i un avançament del que seria la normalitat de la travessa: la pluja. Sortosament, els llocs d'acampada a Noruega disposen d'algunes instal·lacions on hi ha cuina i taules, la qual cosa, en un clima així, faciliten la supervivència. També hi pot haver dutxes amb aigua calenta, això sí, de pagament, però que s'agraeixen molt.

Des de Lom ja ens vam traslladar a Spiterstulen. Val a dir que fins aquí encara no havíem començat la ruta a peu. En aquest lloc ens hi vam estar dues nits i vam poder fer les primeres excursions, però, això sí, encara sense carregar tot el pes. Les previsions meteorològiques ja auguraven que la funda de pluja de motxilla i el goretex no ens els trauríem de sobre.

El Jotunheimen és un lloc bastant inhòspit format per. llacs i rius que, en el nostre cas, ens vam trobar per sobre dels nivells habituals de l'estiu, la qual cosa va suposar certes dificultats en el moment d'haver-los de travessar. També, pel fet de ser una zona lacustre, els blocs de pedra que la voregen afegien una dificultat a la travessa, si bé els desnivells positius no eren significatius, el fet d'haver de caminar entre pedres afegia una dificultat a la ruta, que s'agreujava amb la pluja i, per descomptat, amb el pes que duesm a sobre, que en qualsevol moment ens podia desequilibrar. Tot i així el paisatge s'ho valia: muntanyes ornades de glaceres i llacs se succeïen un darrere l'altre.

Després d'una jornada prou intensa, amb la pluja que no ens va deixar ni un moment, vam arribar a Leivassbu, on hi havia un refugi guardat en què vam gaudir d'un bon sopar. Ja teníem previst fer algun àpat calent quan poguéssim. Aquella nit va fer prou vent. Si d'una banda això ens va complicar el muntatge de la tenda, també és cert que va eixugar-la del tot, cosa que vam agrair en el moment de posar-la dins la motxilla.

L'endemà tocava arribar a Olavsbu, on havíem de trobar un refugi, o cabina, com ells diuen, guardat però sense servei de menjar. La ruta no va ser fàcil ja que vam tenir dificultats per travessar algun pas de riu. També vam trobar algunes zones que eren veritables caos de pedres i que havíem de superar com podíem. Tot i així, els camins estan molt ben senyalitzats amb fites i una marca vermella.

Aquest dia ja estàvem prou cansades i potser ja amb ganes de deixar anar la motxilla i plantar la tenda al més aviat possible. El lloc del refugi era idíl·lic, però a cop d'ull ja vam veure que en aquell pedregar posar una sola piqueta seria impossible.

Vaig començar a l'aventura de veritat. El guarda del refugi ens va dir que s'acostava un canvi de temps prou important que a Suècia ja havia causat força danys en carreteres i que a Noruega havia obligat a cancel·lar la circulació de trens. Des del Govern del país s'aconsellava a tothom no sortir de casa. Ell, era obvi, ens va recomanar fer ús del refugi i deixar el tema de les tendes de banda. El refugi disposava de prou comoditats, tenint en compte el lloc on ens trobàvem, a la part més alta del Jotunheimen. Hi havia habitacions amb lletres confortables i cuina equipada amb tot tipus d'estris: cassoles, plats, coberts, etc. de menjar empaquetats o en llaunes. En realitat, ens hi podíem haver passat força dies sense problemes. La incomoditat més gran era que no hi havia aigua corrent i calia anar fins al llac, situat per sota del refugi, per recollir la necessitat. Ja es preveia que no hi passaríem una sola nit. I així va ser. De tot el grup, la majoria vam decidir quedar-nos-hi a dormir. Els més agosarats van plantar les tendes, però l'endemà ja no pensaven el mateix. Un cop vista la situació de tempestes i pluges, i que el cabal dels rius i dels llacs creixia força, una part del grup vam decidir quedar-nos fins que fos possible continuar la ruta amb seguretat, seguint la decisió dels guies. Un petit grup va creure que podrien arribar al refugi adequat i van marxar, acompanyats d'un dels guies.

Van ser tres dies de força experiències de vida i de grup. Vam acabar improvisant una mena de dutxa amb un gibrell de zenc que hi havia i amb aigua que escalfàvem en una olla damunt una estufa de llenya. Ens vam rentar com vam poder! Vam compartir el menjar que portàvem i també el que vam adquirir allà mateix, alhora que passaven estones o dormint o fent conversa. Val a dir que no hi havia cap mena de cobertura de telèfon mòbil, sols disposaven de les informacions que el guarda ens feia arribar quan li era possible connectar-se amb el món exterior. Vam viure moltes sensacions diferents, potser en algun moment vam pensar si arribaria el moment que podríem sortir d'allà. Els dies eren tots iguals: grisos, no vèiem res més que les muntanyes que ens rodejaven. Mentrestant, el guarda ens informava de tots els desastres que s'estaven produint a gran part del país, on la tempesta s'havia acarnissat més. Irònicament ens deia que estàvem al millor lloc, segurs i calents. A fora les temperatures eren d'un o dos graus.

Al quart dia per fi vam poder continuar la ruta. Prèviament vam haver d'estudiar-la per modificar-la, ja que la inicial era inviable de reprendre per manca de temps. La baixada fins al llac on havíem d'agafar un ferri que ens duria fins a Bygdin, la població on estava previst acabar la travessa i on teníem reservat allotjament, la vam gaudir moltíssim. El dia ens va acompanyar. La nit abans havia nevat i les muntanyes estaven cobertes d'un mantell blanc que ens oferia un paisatge preciós.

Un cop arribats a Bygdin, vam retrobar-nos amb el grup que havia marxat abans i que, igual que nosaltres, s'havien hagut de quedar en un altre refugi. Vam compartir les nostres vivències, que per sempre ens quedaran. Com sol passar, sempre hi ha oportunitat per aprendre i aquesta va ser-ne una.

Carmen Lucas

Unes vacances diferents

Platja, muntanya, ciutat, poble, càmping, hotel, furgo, apartament, bici, trekking ...? Incerteses i opcions sobre la taula en el moment de decidir què farem durant les nostres vacances.
D'acord, decidit: agafarem els bicis, amb els alforges, el carro i la cadireta per al Roc, que ja té 15 mesos. Conduirem amb la furgo fins a Hendaia i agafarem un tren, amb tot l'enrenou que comportarà. Arribarem a Bordeus i, d'allà, pedalarem altre cop fins a Hendaia. Fàcil, no? Des de casa, molt! Amb un nen petit, una embarassada de 5 mesos, una tenda, fogonet, càmpings “complets” a ple agost, vent en contra, pluja, fred i també calor extrema… serà una bona aventura!

Biarritz

Dia 1. Arribada Arribem a Hendaia. Busquem un càmping per instal·lar-nos-hi amb la furgo. No hem reservat i està tot molt ple. Comencem bé. Plou. Hem de preparar-ho tot perquè demà ens surt el tren a les 10 del matí. El Roc està cansat de cotxe. Pobret, necessita moure's, i nosaltres també. Finalment trobem un càmping als afores amb una súper piscina! Decidim mullar-nos-hi. Ens banyem, sortim amb la bici a fer un volt i juguem sota la pluja. Ho preparem tot com podem i demà comença “l'expedició”.

Dia 2. Tren fins a Bordeus i pedalada de Bordeus fins al llac de Lacanau Són les 9.30 i estim preparats amb els bicis per pujar al tren. Esperem a l'estació però, de cop, la pantalla ens diu que el tren va amb retard. Decidim anar al parc. Tornem al cap de mitja hora i ara la pantalla ens indica que el tren està cancel·lat: estupendo ! Aquesta estació és molt petita i no hi ha ningú que pugui ajudar. Decidim pedalar fins a l'estació principal i demanar què ha passat amb aquest tren. Increïble! diuen que el tren ha sortit amb total normalitat. I ara què? L'hem perdut! Per sort, ens deixen agafar el següent, que passa al cap de dues hores (dues hores que, per al Roc, no són tan evidents ). Llavors... sorpresa! Per entrar al tren cal plegar el carro... doncs sort que el tren inicial s'havia anul·lat, perquè no hauríem pogut pujar-hi. Tot ha estat un senyal. Hi ha moltes bicis i resulta que el màxim són unes 5 per vagó. Ens miren, sobretot al nen ia la panxa, i ens fan pujar els primers (quina sort). Carro plegat i tot en bosses i motxilles. Ara sí, el tren arrenca i l'aventura comença.

Arribem a Bordeus tres hores més tard del previst. Muntem tota la càrrega. Comencem a fer els primers km... que no passen, que fa molt vent, que hem calculat malament i per començar potser és massa distància, que és fa fosc... i sort que vam reservar un càmping!

Arribem al càmping que ja està tancat i, és clar, tothom ja ha sopat. Ens deixen passar, ens relaxem i encara anem una bona estona al parc. Sort en tenim dels parcs. Durant els 60 km hem parat a 4 parcs. El Roc ja ens avisa d'una hora lluny fent un crit que vindria a ser un “hiiiii” per informar-nos-en.

A la tenda, abans de dormir, reflexionem: ho aguantarem? Però que xulo! Des que hem sortit del tren només hem pedalat per carrils bicis. Aquests francesos ho tenen ben muntat. Quines rectes infernals i, uf!, amb el vent en contra. Ha estat dur però que bé que ens ho hem passat. I els paisatges, i els llacs... També s'ha fet llarg. Quantes contradiccions. Però en volem més.

Dia 3. Llac de Lacanau – Gujan e Mestràs Ens llevem molt d'hora. El Roc és el nostre despertador. Fa molt fred. Ens abriguem bé, fem un miniesmorzar i calculem una horeta per trobar alguna boulangerie i algun parc. Que bé, comença a diluviar. El que havia de ser una etapa harmoniosa al costat del mar per poder, inclús, anar-nos-hi a banyar, acabava sent una etapa de pedalar, pedalar i pedalar per arribar... i ni així arribem on teníem previst. A falta de 15 km decidim fer canvi de plans i buscar un càmping més a prop. Estem cansats i xops, però el Roc content com un gínjol. Els bassals són ben divertits! Quina aventura...

Camping al costat de la Dune du Pilat

Dia 4. Arribem a la Dune du Pilat Dia fàcil. Passem per Arcachon, un poble que ens agrada moltíssim, i el visitem a cop de pedal. A la fi ja no tenim el vent en contra, i ho valorem. Avui toquen pocs km. Surt el sol i arribem d'hora a lloc. Encertem el càmping i ens mereixem una pizza. Gaudim de la Dune du Pilat , una de les atraccions turístiques de la zona, i ja ho pot ser, perquè és ben maco.

Dia 5: Fins al llac de Biscarrosse El dia comença de manera molt agradable passant pels majestuosos boscos dels Landes i alguns pobles bonics. Arribem al càmping que teníem previst, però està complet. Resulta que no hem dinat i nosaltres, amb gana, no sabem pensar. Primer moment de desesperació però, finalment, després d'insistir i mirar-nos les pintes, la panxa i el nen, ens deixen un forat per ficar la tenda. Potser fem una mica de pena. La zona és molt maca i tenim un llac molt xulo just davant, però avui tampoc en podem gaudir. Fa fresqueta i comença a ploure. Els “veïns” del càmping ens deixen el seu tendal per passar-hi la tarda. Crec que sí que fem una mica de peneta! Però el Roc està feliç com un any... i resulta que li hem deixat tastar el croissant! L'aventura continua.

Un dels molts parcs del viatge

Dia 6: Cap a Plage de Moliets És una sort que el Roc s'adormi gairebé sempre a les mateixes hores. Durant tota la ruta clavem els horaris. Sortida d'hora al matí. Pedalem una estona. El Roc s'adorm entre 30 i 40 minuts. Es desperta: parc i boulangerie . Pedalem. Trobem un altre parc. Dinem. Migdiada d'una hora i mitja aproximadament, més parc i arribada a lloc. Mentre dorm aprofitem per pedalar “a fondo”, tot i que hem de trobar estratègies perquè no li caigui el cap de costat.

Un dia plàcid. Surt el sol. Passem per molts pobles i parcs. Dinem a la platja en un mercat molt bonic. Anem bé i decidim passar de llarg el càmping que teníem previst i pedalar una mica més fins a la platja de Moliers. Allà no tenim reserva. Per sort, ens deixen una parcel·la. És un lloc molt surfer, amb molt d'ambient. Passem la tarda a la platja amb banyadeta i gelat.

DIA 7. Labenne Ocean
Quina calda. Ara agraïm que els primers dies fes una mica de fresqueta, perquè s'acosta l'onada de calor i això no s'aguanta per enlloc. Arrenquem d'hora. Parades vàries per estirar cames fins arribar a Hossegor, ciutat turística i bonica on ens banyem al riu.
Continuem cap a cap Berton. Dinem a un parc a la vora d'un port i passem davant d'un càmping que apunta maneres (“Les pins bleus”). Dubtem si quedar-nos-hi o no, perquè encara podríem pedalar una mica més. Sort que ens hi quedem. És un dels càmpings “Velodycée friends” on tenen un espai habilitat per plantar les tendes per als que fem aquesta ruta. Fins ara, pels km i parades que fèiem, no n'havíem encertat cap, i és d'agrair que comptin amb un espai com aquest. A part, és econòmic i súper adaptat per a nens. Passem la tarda al càmping compartit amb altres famílies i ciclistes que també han decidit fer les vacances sobre rodes.

Etang de Cazaux et de Sarguinet

Dia 8: Tornem a Hendaia Últim dia. Ja? Ha passat volant (mirat així, en perspectiva). L'encarem amb ganes. Passem per Baiona, on ens mengem una súper quiche, i fem una bona estona de parc. Seguim cap a Biarritz, on pedalem entre edificis majestuosos i parem a la platja. Ens anem aproximant al destí... passant per Getaria i Saint-Jean-de-Luz. Ho considerem un dia físic dur, quant a desnivell. Es nota que ens acostem al País Basc. Fins ara els etapes eren bastant plans, però avui ens trobem uns puja i baixa que déu-n'hi-do!

A nivell paisatgístic també trobem que és de les etapes més maques. Aquest contrast del verd i el blau és fantàstic. Cal destacar l'últim tram, fins a Hendaia, en què el carril bici desapareix (l'únic moment en tota la ruta) i l'hem de fer per carretera (uns 10 km). Ens crea una mica d'inseguretat, però hi ha més ciclistes com nosaltres i els cotxes són molt respectuosos.
Finalment arribem a la furgo, ben cansats i acalorats, però continguts.

Ha estat tot un èxit. Ara toca uns dies de relax fent el turista i menjant com déu mana. Ben segur que trobarem a faltar la bicicleta, sobretot el Roc, que no per a assenyalar-la. Li encanta seure a la cadireta “com un ministre” i observar i saludar a tothom qui passa.
Repetirem, segur!

Queralt Riba

Pics del circ de GAVARNIE

El primer cap de setmana de setembre planifiquem una sortida d'alta muntanya a la zona de Gavarnie. La idea inicial és pujar als pics que conformen el circ de Gavarnie en aquest ordre: Casco de Marboré, Torre de Marboré, Espalda de Marboré, Picos de la Cascada i Marboré. Així doncs, Un total de 7 tres mils.

A mesura que s'acosta la data és confirma que la previsió meteorològica no és bona i, a mitja setmana, parlem de si ho anul·lem o seguim endavant. Hi ha diversitat d'opinions sobre el tema i la meitat del grup decideix abandonar.

Circ de Gavarnie (primer cim a l'esquerra: Marboré)

El divendres 1 de setembre sortim a primera hora en direcció a Gavarnie amb 2 cotxes. El grup el formem 7 persones.

Al migdia arribem al coll de Tentes (sobre Gavarnie) on aparquem els cotxes i aprofitem per dinar de pícnic. Tan bon punt acabem, ens preparem i iniciem la marxa cap al refugi de Serradets. Al capvespre es preveu pluja i la intenció és arribar al refugi abans que comenci a ploure. Ens encaminem cap al port de Bujaruelo. Des d'allà girem a l'esquerra per agafar un camí molt fresat que ens portarà directament al refugi, passant per tota la falda nord del Tallón. Amb una hora i mitja ens plantem al refugi.

Un cop arribats a lloc, el guarda ens interroga sobre les nostres intencions de dissabte, perquè no hi ha una bona previsió meteorològica. Li indiquem que com a màxim ens plategem pujar al Casco ia la Torre de Marboré, que descartem els altres pics i que esperarem el dissabte al matí per decidir què fem.

Passem la resta de tarda al refugi contemplant les vistes abans no es faci fosc i comenci la pluja. Al refugi només hi ha 2 grups més, un de 6 nois joves, i un altre de 2 persones de mitjana edat. Abans d'anar a dormir comença a ploure, i ho fa durant tota la nit.

Camí del refugi. Glaciar del Tallón al fons

Ens llevem abans que es faci clar i esmorzem. No plou. Quan comença a despertar el dia veiem que hi ha pocs núvols i que el dia és obert. Decidim pujar cap a la Brecha de Roland i, un cop allà, tornarem a valorar. Així que ens preparem i tirem amunt. Arribem a la Brecha, des d'on gaudim de molt bones vistes cap als dos costats. Pel vessant espanyol, veiem tota la zona d'Ordesa, i per el vessant francès, tota la zona de Gavarnie i el massís del Vignemale. Comença a caure alguna gota de manera molt intermitent però, com que la visibilitat és bona, decidim tirar endavant cap al Pas de los Sarrios. Aquest és un tram de camí una mica exposat, equipat amb una cadena per donar seguretat. Superem el pas i de seguida en pujar la boira des de la zona d'Ordesa, la qual cosa ens deixa amb una visibilitat molt reduïda. Tot i la boira i la mica de pluja, que és molt feble, continuem pel camí cap al Casc de Marboré amb ajuda de les fites que anem trobant i seguint el track que portem. Cada cop la pluja s'intensifica més, però és suportable. Assolim el cim del Casco de Marboré (3.006 m). La boira és espessa, bufa el vent i hi cau una pluja fina. Tirem foto de grup i, sense encantar-nos, tornem cap avall.

Grup al cim del Casco de Marboré Paso de los Sarrios

Arribats al coll entre el Casco i la Torre, decidim tirar cap al refugi, ja que les condicions no milloren. Desfem el mateix camí de pujada, ara amb la terra moll, cosa que fa que en el Pas de los Sarrios hàgim d'anar amb molt de compte. A mesura que ens apropem a la Brecha de Roland torna a aparèixer el vent.

Arribem al refugi a mig matí, on aprofitem per aixoplugar-nos i canviar-nos de roba. El comentari del guarda va ser: “¿Cómo ha ido la ducha?”.

Un cop canviats i havent parlat amb el guarda, que ens informa que el meteo no es preveu que millori, decidim tirar cap als cotxes com més aviat millor. Hem de travessar la Cascada del Tallón i, si va molt plena, tindrem problemes per passar o directament, ens serà impossible. En el camí de tornada cap al cotxe hi ha estones de pluja i estones de treva. La cascada del Tallón la creuem sense massa complicació però amb compte, ja que els pedres estan molles i rellisquen.

Cap al migdia arribem als cotxes. Ràpidament, ens traiem l'equip de pluja i ens resguardem dins dels vehicles. Ja només ens queda conduir fins a Lourdes, on passarem la nit.

Arribada a la Brecha de Roland

Dades de l'excursió : Joan Masdeu, Jordi Masdeu, Lluís Morera, Enric Pérez, Albert Viñas, Miquel Xarau i Pau Xarau.

- Pics pujats: Casc de Marboré (3.006 m).

- Temps total: 1 h 24 m fins a refugi

2 h 24 m de refugi a Casco Marboré

1 h 26 m de refugi a coll de Tentes

- Desnivell positiu: 409 m fins a refugi; 665 m de refugi a Casco Marboré.

- Kilòmetres totals: 17,6 km.

Lluís Morera

Camí a Àfrica

La meva passió per les aus em ve de quan era petita com un cigronet… sempre al meu món; mirant el cel, observant els arbres o registrant la terra a la recerca d'aquests animals alats. Recordo que de petita, més que anar a buscar bolets, el que realment m'apassionava era passar pel bosc i quedar-me embadalida admirant el moviment de les mallerengues emplomallades o, si tenia sort, d'un grupet de trencapinyes. Ara, aquest amor encara hi és, amb l'avantatge que tinc molt més coneixement sobre els ocells i, a més, tinc un company que m'acompanya –amb la mateixa il·lusió que jo– a buscar aquests animals de dues ales.

En certa manera muntanya i ocells encaixen a la perfecció. Qui no ha anat a fer un cim sense observar el vol circular dels voltors comuns? O, qui no s'ha parat a escoltar el reclam dels ocells entremig d'un corriol? De fet, crec que al Ripollès tenim la gran sort de comptar amb uns ocells preciosos que sobrevolen els nostres magnífics cims, com l'emblemàtic trencalòs o la formidable àguila daurada... i si mai no hi heu parat atenció, a partir d' ara és el moment, només cal alçar la vista i mirar cap al cel.

Aligot Vesper Abellarol

Això no obstant, el que més em fascina és saber que la majoria d'cells –tant els viatges com d'altres de més grossos– emprenen un viatge de milers de quilòmetres per travessar Europa i anar cap a Àfrica, ia l'inrevés. Estic parlant del fenomen de la migració. Com m'agradaria poder viatjar com ells! Però em conformo a admirar-los en el seu pas per les nostres terres. Ara bé, aquest any he tingut la gran sort de poder fer les vacances a Tarifa: unes vacances ornitològiques. És així com, el meu marit i jo, deixem les motxilles i les muntanyes a casa per agafar el cotxe, ple d'estris, camí cap a un dels passos migratoris més importants d'Europa: l'Estret.

Aquest punt es converteix en un embut migratori, ja que la majoria d'aus que han d'anar cap a Àfrica decideixen fer-ho pel pas més estret –com és lògic– d'uns 14 o 15 quilòmetres. Sabem que sobre el mar no es formen corrents d'aire calent, per això els grans aus planejadores necessiten primer trobar aquest aire per agafar alçada i, des d'aquí, tirar-se a creuar l'Estret fins a arribar a les costes del Marroc. És just aquí, a Tarifa, on es formen realment remolins d'ocells, de vegades amb centenars o milers.

Voltor de Rüppel Admirant la costa del Marroc

Us imagineu estar 15 dies parats en un observatori només mirant el cel? Doncs això és el que vàrem fer! I quina meravella! Bandades de cigonyes blanques, cigonyes negres, àguiles marcenques, aligots vespers, aufranys, àguiles calçades, voltors comuns, milans negres i fins i tot algun voltor de Rüppel... En la meva vida havia gaudit tant! Però no tot van ser rapinyaires o aus grosses, sinó també ocellets petits que passen per aquí –fins i tot de nit– així que centenars d'abellerols o d'orenetes –cuablanca, comuna o cua-rogenca– són presents en aquest indret. De fet, aquests petitsonets tenen la gran sort que no necessiten d'aquestes corrents per passar l'Estret, així que passen a totes hores.

Desitjo que, cada vegada que pugeu una muntanya, que passeu per un caminet o que decidiu fer una travessa... mireu el cel, busqueu un ocell i admireu el seu vol. No sabeu quants quilòmetres ha fet per estar sobre vostre i, simplement, gaudiu pensant en tot el camí que ha fet i el que ha arribat a veure amb els seus ullets.

Lourdes Solano

Vulcanbike

La Geria

El desembre del 2022 finalment va ser el mes en què, amb la Roser ─una de les amigues amb qui comparteixo la passió per la bicicleta─ vàrem aconseguir trobar les dates per anar a fer aquesta ruta tan bonica anomenada Vulcanbike. En essència la ruta té cinc etapes, amb les quals descobreixes tota l'illa de Lanzarote i la Graciosa.

Així que el diumenge 11 de desembre començàvem l'aventura. Nosaltres, que som noies de bici de carretera, hem tingut la brillant idea d'anar cinc dies a fer bici de muntanya. Gairebé semblava una broma.

S'ha de dir que ja estava tot organitzat. Hi ha una companyia que s'encarrega de facilitar tot el que cal, des de les bicicletes fins als diversos conjunts i el transport de les maletes.

El dia 12 de desembre, cap a les 9 del matí, vàrem començar la ruta. Sortírem de Puerto del Carmen i teníem per davant 65 km fins a Orzola. Aquest era l'únic dia en què calia complir l'horari per arribar al final d'etapa, perquè havíem d'agafar un ferri. Així que l'aclimatació a les bicis de muntanya s'havia de fer ràpid. Aquesta etapa és molt bona per començar a agafar confiança sobre la bici i sobre el terreny. Els primers quilòmetres transcorren per una via verda que va fent la zona de costa. Quan s'abandona aquest camí es passa a un tram de pista entremig de dunes i de salines, paisatge molt bonic i diferent al que estem acostumades. L'última part de l'etapa nosaltres la vàrem fer per carretera, perquè presentava una sèrie de corriols més tècnics i no ens vàrem voler arribar a no arribar al ferri. A la tarda, després de dinar, arribàvem a Orzola, des d'on vàrem agafar el ferri cap a l'illa de la Graciosa.

Zona de Punta de Tierra Negra

L'etapa del segon dia fou la més suau de tot el recorregut. Consistia en una ruta, inicialment prevista de manera pràcticament circular, però que, a causa d'unes esllavissades en una part del circuit, vàrem haver de recular i repetir-ne un tros. Aquest dia férem 35 km. Sortírem cap a les 10 del matí i en un parell d'hores ho vàrem tenir fet. L'illa té unes vistes espectaculars i, com que només hi ha dues zones habitades, és molt salvatge, en conjunt. La resta del dia l'aprofitàrem per recuperar forces. L'endemà teníem l'etapa amb més desnivell de tot el viatge.

El 14 de desembre, a les 8 del matí, ens esperàvem al port per agafar el primer ferri i començar, des d'Orzola, la tercera etapa de la nostra aventura. I quina etapa que ens esperava!

A l'arribar amb el ferri el dia era de sol, però la meteorologia va anar canviant, de manera que en el moment de començar el primer port ja no és veia res, i el dia no va millorar, sinó tot el contrari, va. . . . anar empitjorant. De fet les vistes més boniques no les vàrem veure. A causa de la poca visibilitat i el fort vent, fins i tot ens veiérem forçades a desviar-nos de la ruta prevista. Buscàrem una carretera que ens ports fins a la població on teníem previst dinar, a Teguise. Després d'agafar forces i refer-nos una mica del vent, vàrem acabar l'etapa de 53 km a Famara, paradís dels surfistes.

Punta del Pobre i Montaña Amarilla

La quarta etapa, tot i que ja no feia vent, tingué un dur inici. Ja feia uns quants dies que pedalàvem i, a més a més, el mal temps del dia anterior ens havia deixat una mica baixes de forces i d'ànims. Així, vàrem sortir de Famara direcció Playa Blanca amb 62 km per davant. Sabíem que seria una etapa gairebé cent per cent de muntanya, però també que passava per alguns dels paisatges més bonics de l'illa. Just sortint de Famara vàrem fer tota la zona de costa cap a La Santa i Tinajo. Envoltàrem els límits del parc nacional de Los Volcanes i vàrem poder pedalar per un paisatge autènticament volcànic.

A mesura que avançava el dia, i gràcies al fet de la meteorologia ens va acompanyar, vàrem recuperar els ànims. D'aquesta manera, poguérem gaudir de l'etapa i del paisatge fins a arribar a Playa Blanca, on passàrem la nit.

El recorregut final era de Playa Blanca a Puerto del Carmen, on tot havia començat. Nosaltres aquesta la vàrem modificar. Férem una etapa de carretera, vist que el track original que hi ha previst per a l'últim dia és el que exigeix una bona tècnica de bicicleta de muntanya, que nosaltres no hem tingut. Així, en lloc de passar per la zona més abrupta de tota l'illa, la de Los Ajaches, nosaltres visitàrem l'altre part, direcció el Golf. Veiérem les espectaculars formacions rocoses dins del parc nacional de Los Volcanes i al límit del parc nacional del Timanfaya. Aquest dia vàrem seguir la ruta cap a la bonica població de Playa Quemada, des d'on vàrem reprendre el recorregut clàssic, més de bici de muntanya, que ens portaria a Puerto del Carmen, final de l'etapa de 46 km.

A dalt del mirador d'El Rio

Tot i la nostra falta d'experiència amb la bici de muntanya, ens ho vàrem passar molt bé. Cal dir que totes les etapes passen per zones molt boniques de Lanzarote i és una manera diferent de descobrir aquesta illa.

Ens va agradar tant que ens estàvem plantejant tornar-la a fer però, aquest cop, amb bicicleta de carretera. Recomanem que, si teniu una setmana per escapar-vos a Lanzarote, aprofiteu per descobrir l'illa sobre dues rodes. No us deixem indiferents!

Aina Bermúdez i Roser Conesa

Epíleg

L'any s'acaba. Malauradament serà difícil d'oblidar, per a la nostra entitat. El recordarem amb el cor encongit perquè sempre serà l'any en que vàrem perdre el nostre president. En Marià Morera, durant molts anys, ens atreviríem a dir que tota la seva vida, ha viscut amb la muntanya. Va heretar aquesta passió del seu pare, Francesc, i ens l'ha transmès a nosaltres: familiars, amics, companys...

Era de naturalesa curiosa, la qual cosa li donà amplis coneixements d'aquest entorn. Amant de llibres, revistes, mapes... no defugia cap conversa amb tot aquell que pogués aportar nous coneixements o corroborar els que ja tenia.

Sabem que el temps ofereix la possibilitat de curar la ferida però, de moment, fa mal i estim atordits i adolorits. Recordar el seu tracte afable amb tothom ens ha d'ajudar a encarar aquesta situació amb més tranquil·litat i serenor.

Recorrent camins i corriols. Tornar als cims que vàrem assolir amb ell. Redescobrir aquest immens jardí que ell ajudà a mantenir i preservar, ens permetrà continuar sentint-lo entre nosaltres. Així que, enfilant “... el camí que ens porta a casa ”, la muntanya seguirà sent casa nostra.

Fins sempre i eternament amb nosaltres. Adeu, president! Adeu, Marià!

Cara Nord del Mon Perdut. Foto: Joan Fajula

La junta