club excursionista ripoll - Butlletí del Club

CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERIT A LES FEDERACIONS DE MUNTANYA i ESQUÍ
Local Social: Baixos Fortí de l'Estrella - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@club excursionistaripoll. Núm. 114

Desembre 2024

ACTIVITATS DEL CLUB

Sortida d'alta muntanya / Ruta del Ter / Cims per la Marató 2024

Dissabte de la Lluna / Cinema de Muntanya / 11a Trobada Senderistes Transfronterers

DIA A DIA

Exposició 50 anys

Arriba el butlletí, i això vol dir que s'acaba l'any i n'encarem un de nou amb ganes.

Toca fer balanç. El vàrem començar amb la moral baixa, perquè deixàvem enrere un any dolent, el més horrible, diria jo. A l'octubre perdíem el nostre president i, a final d'any, vàrem haver de deixar el local del passeig de Sant Joan. Ara som al Fortí de l'Estrella, un lloc cèntric però sense el caliu a què estàvem acostumats.

Amb tot, sembla que la cosa comença a normalitzar-se. L'entrada de gent jove ha donat fresc al nostre dia a dia i tenim més presència a les xarxes. La Marxa sembla que té uns anys més de recorregut, aquest any la 71a, que avia és dit!, i hem recuperat, en col·laboració amb el Museu Etnogràfic, les sortides nocturnes, la participació a les quals ha estat mol bona, especialment. . . . . . . . . . . . . . . . . . . de pares amb els seus fills. La 31a travessa ens portà d'Aigües de Ribes a Saltor ia Ripoll, en un dia assolellat i fresc, ideal per caminar. En faltaren pocs per arribar al centenari, de marxadors. També el curs d'orientació va donar molt de joc i els participants van poder gaudir d'un dia i mig molt actiu amb el plànol i la brúixola.

CER, 50 anys, octubre de 2024

La resta d'activitats del calendari han seguit el seu curs normal. Cal destacar-ne la bona assistència. Les dues excepcions foren l'acampada al pla de Pena, que va haver de ser anul·lada pel mal temps, i la sortida d'alta muntanya. Aquesta comptà amb una trentena de participants i, només començar la caminada, un fort aiguat amb llamps i trons ens va fer recular i donar per acabada la sortida. El que més greu sap és que hi teníem força jovenalla d'entre 10 i 15 anys, i no és la millor manera, precisament, de començar a gaudir de la muntanya.

Cal destacar que enguany el nostre club ha fet 50 anys, una efemèride que hem celebrat amb una exposició i un dinar de germanor. L'any 1974, quan erem una secció de Club Excursionista Pirenaic de Barcelona, la junta va decidir crear el nostre club. Som hereus d'aquells que l'any 1946 varen començar a promoure l'excursionisme a Ripoll que, per causes polítiques del moment, no pogueren fer una entitat pròpia, però que amb l'ajut d'altres entitats en han fet arribar-hi. . . . . . . . . . . . . . .

Celebrem-ho i esperem que el Club pugui fer 50 anys més!

Joan Fajula

REUNIÓ ANUAL DE SOCIS

Divendres, 7 de març de 2025

Als baixos Fortí de l'Estrella

9 del vespre , en 1a convocatòria i, si escau, a 2/4 de 10 en 2a.

Temes a tractar:

Lectura i aprovació, si s'escau, de l'acte anterior
Estat de comptes
Valoració de les activitats del 2024
Activitats previstes per l'any 2025
Torn obert de paraula

MEMÒRIA VIVA

Jordi Fuster Aragall és soci del Club Excursionista dels inicis. De fet, és el meu avi, i m'agradaria compartir amb aquesta entrevista.

Per què et vas fer soci del club?

Em vaig fer soci del club perquè anava amb un amic que ja no era, de socis, i per això m'hi vaig apuntar. Fou el 30 de maig de 1959.

Quines activitats organitzava, el club, en aquella època?

S'organitzaven excursions i també s'anava al refugi de Saltor, on celebràrem trobades. A més, també solíem anar a sant Amand i al Taga. Fèiem marxes d'orientació, els marcàvem i situàvem els controls. Fins i tot en vàrem arribar a fer una de regional.

Qui era el president o presidenta a l'època que vas entrar al club?

A l'època que vaig entrar al club el president era en Gonçal Cotrina.

Des del club s'organitzaven sortides o activitats per a totes les edats?

Sí. Hi havia la secció infantil i una altra per als grans.

Quin tipus d'activitats feia la secció infantil?

Es feien excursions petites i, cada any, campaments.

Marxadors / Acampada

On es feien aquests campaments?

Buscàvem diferents llocs, com Saltor. Depenent de la gent que érem havíem de muntar alguna tenda però, si no érem gaires, dormíem al refugi. També anàrem a Savassona.

Fèieu trobades amb altres clubs de la comarca o comarques veïnes?

Alguna trobada, sí, però poques.

Tens alguna anècdota d'aquestes trobades amb altres clubs?

En aquelles trobades hi venia la policia a mirar què dèiem, perquè era el moment en què començava a parlar-hi català.

On fèieu aquestes trobades amb altres clubs?

Recordo haver-les fet a Savassona ia Montgrony, però també se'n devien fer a altres llocs.

Les excursions que feies eren només pel Pirineu o eren per altres zones?

Pel Pirineu català, la vall d'Aran i Aragó.

Has pujat mai al Canigó?

Sí, vàrem fer una excursió des de Setcases fins al Canigó a peu, passant pel pla Guillem fins al refugi de Mariailles. L'endemà al matí vàrem fer cim i baixàrem fins a trobar el tren groc, que ens va dur a Puigcerdà. Des d'allà vam baixar, amb tren, fins a Ripoll.

Ens podries dir quina és la muntanya més alta que has pujat?

El Mont Perdut.

Quina ha estat l'excursió que t'ha agradat més?

N'hi ha hagut moltes, que m'han agradat, però la que més va ser l'anada al Mont Perdut.

Tens alguna experiència que pugui explicar que t'hagi marcat, de les moltes excursions que has fet?

Durant la pujada al Mont Perdut vaig patir mal d'altura, em vaig marejar. En comptes de pujar-hi per les Clavijas de Soaso, vam pujar-hi per un altre lloc, per tal d'estalviar-nos de fer-les, però va resultar que vam haver de tornar a baixar i fer un bivac. Tanmateix, l'endemà vam haver de pujar per les Clavijas de Soaso.

Quin material portàveu per fer l'excursió?

Portàvem un piolet, grampons i cordes.

Quants dies hi vàreu estar?

Vam estar-hi tres dies, per fer tota l'excursió.

Amb qui vas anar a fer el Mont Perdut?

Érem en Gonçal Cotrina, l'Esteve Aymerich, l'Alejandro Roca i jo.

Com hi vàreu anar, fins a l'inici de la ruta del Mont Perdut?

Hi vàrem anar amb tren i autocar. Vam arribar a Torla, on vàrem fer nit.

us va motivar a què canviar la creu de sant Amand?

Això no ho recordo. Suposo que va ser perquè ja és feia vella. Com que era de fusta, es feia malbé.

Com us vau organitzar, a l'hora de fer el canvi de la creu nova?

Mira, vàrem anar allà, la vàrem trencar, la vàrem fer baixar i la desférem a trossos.

Muntatge de la nova creu / Jordi i Joan Fuster

Perquè decidir de fer un altar a sota la creu?

A sota la creu cada any s'hi feia una trobada i havíem d'improvisar una taula. Finalment, en vàrem fer una de fixació.

Quanta gent vau ser, a l'hora de fer les obres de la rosa dels vents?

Bé, érem set o vuit i vàrem haver de pujar la sorra, l'aigua i tot el material fins a dalt a coll.

Per a tu què significa el club?

És un lloc d'esbarjo per gaudir de la natura.

Per què vas fer socis del club els teus fills?

Primer, perquè jo n'era soci, però també perquè m'agradava la idea que s'aficionssin a l'excursionisme.

Aquesta entrevista m'ha fet molta il·lusió perquè és, alhora, un relat de vivències interessants per al club i un record personal per a mi.

Joan Fuster Arimany

M ARXES

Aquest any hem tingut el plaer de marcar el recorregut de la Marxa de Regularitat del CER. Tot és remunta al març-abril del 2022, quan el president del Club Excursionista i amic, Marià Morera, ens va comentar si volíem agafar el relleu per organitzar-la, però la veritat és que nosaltres no ho veiem clar.

Som amants de la natura i del nostre fabulós entorn des de fa molt de temps i, si bé és cert que durant l'etapa de primària dels nostres fills vam cuidar-nos d'organitzar la marxa de l'Escola Salesiana, no és el mateix organitzar-ne una per a mainada que una de puntuable per a la FEEC.

Marxes / Trofeus

Vam aprendre-ho tot sobre les marxes gràcies al soci i amic Joan Colomer, que és la persona que ens va passar el relleu de l'organització de la marxa en l'àmbit escolar. Ell, amb molta paciència, ens va anar endinsant en aquest món dels minuts, de les lletres, dels mapes... Anàvem aprenent a preu fet i, quan en Joan ho va creure oportú, ens va dir: “a partir d'aquí. . . . . . . . . , ja és cosa vostra”, perquè els seus fills ja feia molt de temps que havien deixat la primària. Per cert, volem agrair-te, de tot cor, la teva dedicació i paciència, Joan.

Perdó, seguim!

Amb les marxes escolars, a mesura que ens hi anàvem involucrant, n'apreníem més i més...

Des de l'escola, juntament amb els altres 3 centres de Ripoll i la voluntat altruista de pares de l'AFA (abans AMPA) implicats, vam engegar la Lliga de Marxes Infantils, una lligueta que tenia per objectiu que la mainada de primària conegués. . . . . . . . . el nostre entorn. Malauradament, n'hi ha molts que no coneixen el Catllar, Sant Antoni o la Rosa dels Vents...

Així que vàrem mirar de motivar-los amb una llegueta amb premis i medalles. Van ser uns anys molt productius i n'hi havia hagut que havíem superat els 120 pares de nens i nenes. Tot un rècord!

Les marxes que organitzàvem amb les escoles tenien, i encara tenen, l'objectiu que els alumnes coneguessin aquests camins dels voltants de Ripoll. També volíem aconseguir que els pares, a partir d'una certa edat, deixessin fer el recorregut tots sols als fills. Val a dir que el traçat estava marcat exhaustivament per tal de facilitar aquesta autonomia.

Vist l'èxit, a part de les 4 marxes, vam començar a organitzar-ne una de familiar, mitjançant la qual donavem l'oportunitat als nens i nenes de participar-hi fent parella amb el pare o la mare, el tiet de Barcelona. . . . . . . . ... o amb amics d'altres poblacions. I pensareu, i ara per què ens expliquen tot això, aquest parell? Doncs bé, bàsicament, pel que hem dit de bon principi: no és el mateix organitzar una marxa escolar que una de puntuable, perquè en la puntuable, si t'equivoques...

Així que, com que no ho vèiem clar, vam demanar a en Marià un temps per pensar-nos-ho i a l'edició del 2022 vam participar-hi de controls. Va ser llavors, però, que el Club ens van dir que necessitaven que agaféssim el relleu perquè, si no, no podria fer.

L'octubre del 2023, mentre érem de vacances, ens van comunicar el traspàs del nostre amic Marià. No va caldre parlar gaire més. Vam tirar endavant amb el relleu. Per nosaltres va ser una manera d'honrar la seva memòria, i ja ens tens immersos en el plantejament del recorregut: distàncies, temps, controls, lletres... No volíem fer-ho malament, així que ens vam deixar assessorar pels socis amb més bagatge, en especial per en Ramon Canal, que va repassar els nostres càlculs, perquè els primers temps no ens en sortíem gaire bé i els vam haver de refer i calcular de nou. Una marxa amb el ritme molt constant, malgrat el desnivell, no podia ser (gràcies, Ramon). Per sort, de l'organització dels controls i de l'esmorzar, que són les tasques més feixugues, se n'ocupa el Club.

Seu Social del Club /Marxadors fent camí / La Parella social

I arriba el dia. Quins nervis! S'hi inscriuen professionals, excursionistes que fan totes o gairebé totes les marxes del calendari anual de la FEEC, el president de la FEEC, socis del club i participants ben diversos. Ja no hi ha marge d'error. Sortim d'hora al matí per anar a situar els controls al lloc i revisar que les marques, deixades dies abans, seguissin on els havíem col·locat.

Els meteoròlegs ja feia uns dies que avisaven: possibilitat de pluja a partir del migdia. Coi, no l'encerten mai i justament aquell dia, resulta que sí! A mig fer, quan els darrers pares passaven pels darrers controls, vas començar primer a roinejar, després a ploure i, finalment, a diluviar. Els participants, molls com ànecs, arribaven a la seva del Club però estan continguts.

Quan ja havien començat a fer els seus càlculs dels cartrons i els temps, vam intentar parlar amb alguns participants que nosaltres creiem que eren prou entesos ia indagar: “Us ha agradat? Estava ben marcada? I els temps, els heu vist bé?” I sembla que no estava tan malament! En aquest moment va ser quan vam explotar de felicitat! Què voleu que us diguem, tenim un entorn privilegiat, i amb poca cosa pot fer un recorregut formidable.

Gràcies, Marià, per confiar en nosaltres.

Ara toca pensar en la 72a edició, el 2025. Un disseny: ens agradaria augmentar la quantitat de parelles participants. Somiar encara és gratuït, per això apuntem alt!

Ingrid i Ricard

SENDER DELS CÀTARS

Abans que comenceu a llegir us vull fer un aclariment: aquesta ruta, que s'inicia a la localitat costanera francesa de Port la Nouvelle, uns 50 quilòmetres al nord de Perpinyà, i que acaba a la ciutat de Foix, no s'ha de confondre amb el Camí dels Bons Homes −tot i compartir la temàtica i un nom semblant−. El sender dels càtars va des de la Mediterrània fins als Pirineus, tot travessant els departaments de l'Aude i l'Arieja, i enllaçant els castells càtars, on van tenir lloc els fets i les batalles claus del catarisme.

Recentment, aquesta ruta ha estat senyalitzada com a GR367. Des de Port la Nouvelle fins a Cubières-sur-Cinoble té una sola variant, però pocs quilòmetres abans, un cop s'arriba a les Gorges de Galamús, hi ha dues opcions: la variant nord i la variant sud. Més endavant, a Coudons, és retroben de nou fins a Foix. Nosaltres vam fer la variant nord, des de Port la Nouvelle fins a Puivert, uns 100 km, amb la intenció de reprendre, l'any vinent, la variant sud fins a aquesta localitat i continuar fins a acabar-la.

Pech d'Auroux / Duilhac sous-Peyrepertuse

Val a dir que aquest camí ens ha sorprès gratament. No és una ruta per fer-la a l'estiu (juliol o agost) perquè és una zona molt calorosa, però, en canvi, és molt agradable a la tarda ia la primavera. Es pot fer a peu, a cavall o amb bicicleta; hi ha trams on queda indicat quin és el camí que ha de seguir segons si es fa caminant o no. Està molt ben senyalitzat i, a més, hi ha la guia editada en francès Itinerance sur le Sentier Cathare que descriu molt bé els etapes i allò que hi trobareu. També hi ha un mapa molt detallat de l'IGN, Le Sentier Cathare . Aquesta documentació pot trobar a la llibreria Altaïr de Barcelona. A Wikiloc també hi ha un track .

La principal dificultat, si en podem dir així, és trobar allotjament. No és una ruta que travessi llocs gaire turístics. De fet, passa per pobles molt petits sense cap possibilitat d'allotjar-s'hi, i això va suposar haver d'adaptar els etapes a les localitats on podíem dormir. Com a conseqüència, el quilometratge de cada etapa va resultar bastant irregular, és a dir, que en vam fer alguna de 10 km i altres de 20 km. Vam dormir a gites, albergs i cases d'hostes. Gairebé en tots aquests llocs ens hi vam trobar prou bé: sempre disposam de mai, cuina i espai per menjar. En alguns casos teníem contractat el sopar, i ens solien oferir productes de la regió; en d'altres vam tenir l'oportunitat de poder compartir taula amb els propietaris. Val a dir que, a França, encara es poden trobar les autèntiques cases d'hostes, on les famílies lloguen habitacions a la mateixa casa on viuen. Les gites o els albergs de joventut eren més senzills, però prou confortables. Cal afegir que les Corbieres és DO de vins, molt bons, i que mai no ens en va faltar una ampolla per sopar.

L'altre punt a resoldre va ser aconseguir el trasllat de les maletes. Això ho vam contractar amb l'empresa de correus francesa “La maille postale”, que disposa d'una xarxa de taxistes locals que ens van fer aquest servei. No és barat, però era primordial per evitar el pes a les motxilles.

Pel que fa a la durada, ens hi vam estar nou dies: vuit i mig de caminada i el darrer, per tornar. El primer dia vam fer el trasllat des de Barcelona, Campdevànol i Queralbs fins a Perpinyà amb TGV, unes des de Barcelona i les del Ripollès, des de Figueres. Un cop vam arribar a Perpinyà, vam agafar un tren fins a Port la Nouvelle. Allà vam començar la caminada endinsant-nos en el massís de les Corbières, travessant vinyes i camps fins arribar a Roquefort-les-Corbieres que, com bé diu el seu nom, es troba sota uns penya-segats. El segon dia vam arribar a Durban-Corbieres i el següent, a Embres-et-Castelmaure. Aquesta va ser l'etapa més curta. Vam continuar cap a Tuchan −aquest i Quillan són els pobles més grans-, on vam poder comprar provisions per fer els pícnics dels migdies. De camí ens vam trobar el castell de Nouvelle, on hi ha unes caves de vins DO Fitou, i més endavant el castell d'Aguilar, que vam visitar. La següent etapa contemplava la possibilitat de veure també el molt conegut castell de Queribús, i cal dir que fer-ho és imprescindible. Les vistes des del castell són espectaculars: es pot veure la Mediterrània i també el massís del Canigó.

Camí cap a Nebias / Puigvert

Més enrunat estan el castell de Padern i l'antic priorat de Molhet. Aquell dia vam dormir al poble de Duilhac-sous-Peyrepertuse que, com bé ens indica el seu nom, es troba sota el mateix castell. Hi vam pujar el matí següent i, com Queribús, és una parada imprescindible. Paga la pena adaptar l'horari i la ruta per contemplar aquestes fortaleses espectaculars.

Vam fer etapa a Cubieres-sur-Cinoble després d'enfilar-nos per les roques del Pech d'Aroux, de 900 m d'altitud, i fer un descens prou pronunciat per camins entre boscos i penya-segats. Sense deixar les vistes de les figures capricioses i rocalloses dels cims del massís, amb el Pech de Bugarach, de 1.200 m com a punt més alt, vam arribar al Lac de la Vene, molt a prop del poble de Bugarach, on vam dormir a la Maison de la Nature, als afores.

La ruta de l'endemà ens va dur fins a Quillan i la darrera la vam acabar a Puivert. En aquesta etapa, molt més a prop de les muntanyes del Prepirineu francès, canvia força el paisatge i ja hi vam trobar fagedes i boscos d'avets. Tant Quillan com Puivert tenen també el seu castell, el segon que vam visitar, i que ens va decebre, perquè hi falta molta inversió, per tenir-lo en unes condicions acceptables. El darrer dia vam tornar amb taxi de Puivert fins a Quillan, per agafar un bus que ens va dur a Perpinyà per tornar a Catalunya amb el TGV.

Com a conclusió us diré que és una ruta molt variada, tranquil·la i sense aglomeracions. Els pobles, tot i no ser grans, més aviat n'hi ha alguns de molt petits, no estan abandonats, hi ha vida a les cases i estan prou ben conservats. Cadascun té racons molt bonics. El camí no té cap dificultat tècnica remarcable, si exceptuem la pujada al Pech d'Aroux, que suposa grimpar una mica, però sense estimballs, i molt ben senyalitzat tot el recorregut.

Carmen Lucas

PENINS ALPS

El Piemont una regió italiana que limita al nord amb la vall d'Aosta i Suïssa, la qual cosa és suscita el nostre interès a conèixer aquesta zona poc conegudadels Alps italians. Els Alps Penins són una branca dels Alps Occidentals i compten amb un nombre increïble de cims de 4.000 m.

La nostra destinació, Domodossola , està situada en una vall al mig dels Alps entre el riu Ossola i la vall, més al nord, del Piemont, que s'endinsa en territori suís.

En aquest petit racó, amb cims rellevants com el Monte Rosa (Punta Dufour) de 4.634 mi el Cervino (Matterhorn) de 4.477 m, allunyat de les aglomeracions turístiques, hi vam fer una plaent estada.

El nostre principal objectiu eren les muntanyes i vam poder gaudir d'un munt.

El paisatge, molt variat, va dels aspres cims fins a suaus turons, boscos centenaris, itineraris aptes per a tots els nivells entre cims imponents, rierols cristal·lins i panoràmiques que treuen l'alè.

Vam fer rutes per:

-Val Bognanco , que connecta amb territori suís.

-Parco Naturale dell'Alta Valsesia , a l'ombra del massís del Monte Rosa .

-Formazza-Riale 1.730 m , frontera amb Suïssa.

-Alpe Devero , amb la volta al llac de Codelago

-Parco Natural de l'Alpe Veglia-San Domenico di Vazo , amb el cim Ciamporino

-Saffta-Alpe Bletz , als peus del Monte Rosa.

Per complementar l'estada vam gaudir d'altres meravelles d'aquesta zona:

Parc Natural de l'Alpe Veglia - San Domenico di Vazo / Passo del Sempione

-Lago Maggiore , paisatge encantador en què les aigües cristal·lines es barregen amb la bellesa de les muntanyes que l'envolten.

-Sacri Monte Calvario di Domodossola , declara Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. És un conjunt monumental impressionant ubicat al mig del bosc i amb bones vistes a la ciutat .

-Pass Simplon , magnífic port de muntanya dels Alps a 2.008 m entre Itàlia i Suïssa, amb unes espectaculars vistes, un camí sinuós i corbes tancades. Està coronat amb una monumental àguila de pedra ─construïda durant la Segona Guerra Mundial─ com a símbol de vigilància del Simplon, en memòria dels soldats de la Brigada de Muntanya.

En definitiva, ha estat una molt bona descoberta d'aquest modest trosset d'Itàlia que val la pena visitar pel seu atractiu encantador i confortable.

Angelina Fernandez Puig

CULFREDA O PIC BATOUA (3.034 m)

Un any més, el Club Excursionista de Ripoll encara un nou repte a les muntanyes del Pirineu, aquesta vegada entre Aragó i França. L'objectiu d'enguany: superar la carena del Culfreda , formada per tres cims que superen els 3.000 metres. Una vintena de membres ens reunim per emprendre la tradicional sortida d'estiu amb la mirada posada al pic de Batoua, altrament dit Culfreda Occidental (3.034 m).

Dissabte 27 de juliol . Amb les primeres llums del dia, ens trobem a 2/4 de 8 del matí a l'estació d'autobusos, llestos per començar l'aventura. El viatge ens porta fins a la vall de Riumajor, a la zona de Bielsa.

Pels volts de la 1 del migdia, arribem al refugi de Riumajor i, aprofitant la bona temperatura, dinem a l'exterior. A la tarda, després d'acomodar-nos, sortim a estirar els cames per explorar els voltants. Caminem per la zona i descobrim una baixa amb un salt d'aigua d'allò més refrescant.

Aresta del Culfreda / Puerto de la Madera

Al vespre, el menú del refugi i les seves instal·lacions, sorprenentment acollidors, ens fan pensar més en un complex turístic o en un hotel de muntanya que en el refugi que tots esperàvem. Abans d'anar a dormir, passem una estona fent tertúlia i jocs de cartes. Ens retirem d'hora per afrontar l'ascens de l'endemà.

Diumenge 28 de juliol . Ens llevem a les 6 del matí. Esmorzem per agafar forces ia les 7 ja iniciem la marxa. La temperatura és fresca, amb una mica d'aire, ideal per començar a caminar. Val la pena començar d'hora per evitar el sol intens de les hores centrals del dia. Ens esperen uns 1.560 metres de desnivell en una ruta d'anada i tornada de 17 km.

La primera part del camí és exigent, amb un ascens ràpid i continuat que ens fa esforçar des del primer moment. Les vistes espectaculars ens recompensen a mesura que guanyem altura. Ens anem parant regularment per hidratar-nos, protegir-nos del sol i reagrupar-nos. Quan arribem al port de la Madera , aprofitem per menjar alguna cosa i continuar el nostre camí en direcció al pic de Cauarère (2.901 m), el primer dels cims de la carena.

La pujada final és forta i irregular, la qual cosa ens obliga a concentrar-nos per superar els trams més pedregosos. Finalment, arribem al cim del Culfreda Occidental (3.034 m) , des d'on podem contemplar les vistes dels altres pics de la carena. Els més valents del grup decideixen continuar fins a Culfreda Central i l'Oriental , deixant les motxilles per alleugerir pes i gaudir de les vistes amb més llibertat.

Grup al pic de Cauarère / Culfreda Oriental / Grup al cim del Culfreda

Després de capturar el moment amb algunes fotos i gaudir de la vista panoràmica, començar el descens. El camí de baixada és igualment irregular i hem de vigilar, en tot moment, per evitar caigudes. Desfem el mateix recorregut de l'anada fins al port de la Madera . Aquí és fa més evident l'esforç realitzat.

Finalment, arribem al refugi de Riumajor a les 4 de la tarda i alguns aprofitem per refrescar-nos al riu. Acabem celebrant la jornada amb una cerveseta abans de començar el retorn a casa.

En conjunt, una sortida espectacular, amb una companyia excel·lent, un entorn impressionant i la satisfacció d'assolir nous cims. Un any més, un nou repte aconseguir, i amb ganes de tornar-hi l'any vinent.

Carla Arxé

MENORCA

Arriben les vacances i, aquest any, anem a Menorca. No hi hem set mai, però tothom en parla meravelles. Comprovarem que no n'hi ha per a menys.

Fa dies que preparem el que volem fer: visites a Ciutadella, a Maó, a Ferreries, a Fornells ia algun altre lloc d'interès, com Binibèquer Vell, Es Mercadal i la pujada a la Mare de Déu del Toro (el cim més alt). ). ). ). ). ). ). de Menorca, 365 m), des d'on aprofitarem per veure la caiguda del sol. Preveiem, també, visitar la fortalesa de la Mola, el fort Marlborough i la torre de Fornells, a més d'altres fars i torres. No ens ha d'estranyar la gran quantitat de construccions militars que hi ha, ja que Maó és el port natural més gran del Mediterrani i el segon del món. El primer és Pearl Harbor, a Hawaii.

Punta Sa Falconera / Torre de Fornells

Cobejat per tots els exèrcits des que Alfons ii de Catalunya i Aragó la conqueri fins ara, ha passat per mans musulmanes, catalanes, angleses, franceses i, finalment, espanyols.

També preparem la llista de restaurants: hi ha bona cuina i cal degustar-la. I, evidentment, no pot faltar una bona relació d'excursions. Del camí de Cavalls, n'hem fet un parell de trams al nord de Ciutadella: pont d'en Gil, Morro de sa Falconera i Punta Nati, amb el seu far. També hem fet les coves de cala en Morell i el cap de Cavalleria, la punta més septentrional de l'illa.

El clima del nord, amb l'embat del vent i els penya-segats, ha modelat un paisatge que recorda els d'Irlanda, mentre que el sud és més boscós i afable. Aquí hi fem els tramvies de Binigaus i Son Bou, i el tramvia de l'Albufera des Grau fins al cap de Favàritx, a les cales són més tranquil·les. Visitem la cova des Coloms, itinerari curt que passa per boscos i pares, on trobem diverses cales i fonts mig seques. També mereix una visita al castell de Santa Àgueda, últim reduït de la resistència musulmana a l'illa, on es va refugiar el darrer arrais. Aquí també s'hi van signar les capitulacions amb la corona catalanoaragonesa.

Una curiositat és la poca quantitat de terra argila, que fa que les construccions, majoritàriament, segueixen fets amb blocs de pedra sortida de pedreres que, amb el pas dels anys, han tallat un paisatge curiós. Destaquem les pedreres de s'Hostal i de Santa Ponça, que també mereixen una visita. Tampoc podem oblidar la cultura talaiòtica: les taules, les navetes i els talaiots, construccions megalítiques a les quals cal dedicar una estona. La Torre d'en Galmés és el poblat megalític més extens i el seu centre d'interpretació dona una idea del que representa la prehistòria a l'illa.

Pedrera Santa Ponça / Alzina de Sant Antoni d'Aranjassa

De totes les contrades que hem pogut veure haig de dir que la que m'ha fet gaudir més és un tram del camí Reial o camí Vell. Aquest camí travessa l'illa d'oest a est pel mig. Ara ja en queden pocs trossos originals, perquè la carretera Me-1 passa per sobre de molts tramvies. D'es Mercadal a Maó el Governador anglès, Richard Kane, el va fer seu, i per això també se'l coneix com el camí d'en Kane.

El nostre tramvia comença a Ferreries. Per poder gaudir del camí cal deixar un cotxe al poblat prehistòric de Torre trencada, que també mereix una visita. Sortint de Ferreries, el tram té uns 10 km i passa per boscos i conreus. La curiositat d'aquest camí és que les entitats del poble s'han preocupat de mantenir-lo. Al llarg del camí anem trobant cartells que ens indiquen qui és cuida del tramvia: Amics del camí, Creu Roja, Club Jubilats, Protecció Civil, voluntaris de l'Ajuntament..., la qual cosa fa que està en molt bon estat per caminar. . . . . . -hola.

Nosaltres el comencem a Ferreries, arribem a Sant Antoni de s'Aranjassa i tornem a Ferreries. 11 km que, com ja he dit, són de bon caminar i ombrívols. La visita a Torre trencada la vàrem fer dies abans amb cotxe. D'aquest tram empedrat i ben conservat cal destacar-ne un tros que deixa el camí i passa per un escanyat anomenat el pas d'en Revull. Té la seva llegenda i, malgrat ser una mica més difícils de caminar, val la pena travessar-lo.

Com conta la llegenda des Pas d'en Revull, de Francesc Camps i Mercadal:

“ Un dels llocs mes delitosos des Barranc d'Algendar és es Pas d'en Revull. A l'esquerra, davallant, té sa timba, o penyal taiat a plom, anomenada sa Penya Fosca, ia la dreta una gran roca rodonenca, més grossa que una casa.

Diuen que antigament pels rodols d'Algendar campava un moro bandejat, robant allà on poria i per poc que es descuidassin. Moltes vegades l'havien encalçat; però és moro arribant a cert indret és perdia de vista, com si és fongués. Només sabien que era moro i que tenia es cabeis entortolligats, per açò li deien en Revull.”

En aquest indret, d'uns 400 m, val la pena d'estar-s'hi una estona. Si busqueu pels costats, trobareu més coves tallades a la pedra i, al mig del pas, una casa abandonada.

Arribem a Sant Antoni de s'Aranjassa, petit nucli de tres o quatre cases, i al barranc d'Algendar, un dels pocs rius de Menorca, tot i que aquí en dirien rec . De fet no és pas gaire mes cabalós que el rec de Maiols. Seguim el camí que enfila cap a es Torrentó. Aquí trobem una plaça d'una antiga pedrera amb una alzina centenària. Fem la parada i esmorzem. Un cop refets, mitja volta i cap a Ferreries falta gent.

No tenim més temps, però deixem molta feina i ens emportem moltes ganes de tornar-hi.

Fajula - Morera

VACANCES A LA VALLÉE DE L'UBAYE

Aquest any, en plantar les vacances d'estiu, no teníem ni idees ni expectatives en relació al destí. Ens era una mica igual. Sabíem que amb dos “bitxos petits” (7 mesos i 2 anys) ja en tindríem prou amb un càmping amb parc i piscina, per tal d'evitar les temperatures infernals i les aglomeracions. Per tant, vam optar per anar una mica sobre la marxa, apuntant-nos al darrer moment, i una mica “a cegues”, amb una colla d'amics que anava a una vall anomenada Ubaye. No està gaire massificada i es considera un prealps, és a dir, una zona prèvia als Alps..

El que no sabíem és que ens enamoraríem d'aquella vall i que serien unes vacances magnífiques, amb molta més activitat de l'esperada i amb uns paisatges meravellosos (a part de la companyia).

La vall d'Ubaye és una zona dels Alps d'Alta Provença, als Alps francesos. Té, aproximadament, 8.000 habitants, i la seva principal ciutat és Barcelonnette. El riu Ubaye dona nom a la vall. Amb 70 km de longitud, neix a la frontera francoitaliana, al llac Longet, i discorre d'est a oest, abans de desembocar al llac de Serre-Ponçon.

Ubaye St. Paul / Coll de la Bonette

Què vam fer?

CAMINADES: Amb una bona organització i logística familiar, vam poder sortir a córrer per la muntanya i fer algunes caminades per descobrir racons de la vall.
Hi ha el GR56, Tour de l'Ubaye, que passa per molts llacs i travessa colls del Parc Nacional del Mercantour.
A més a més, a cada poblet hi ha molts camins i itineraris ben senyalitzats que poden consultar als mapes de l'oficina de turisme. També poden fer totes les excursions per visitar els llacs més populars de la regió, com el llac des Neuf Couleurs, el llac del Mirall i l'Apzoi.

Ens agradaria destacar una zona que ens va enamorar. Està situada a la petita vall del poble més alt d'Ubaye: Saint-Paul-sur-Ubaye . És com una porta oberta a l'alta muntanya amb un bon circ de cims de més de 3.000 metres, entre els quals les muntanyes més altes de la vall d'Ubaye: l'Agulla de Chambeyron (3.412 m) i el Brec de Chambeyron (3.389 m).

BICICLETA: Nosaltres vam optar per les bicis de muntanya, ja que amb les cadiretes dels nens vam considerar que era el més idoni, però vam trobar a faltar les bicicletes de carretera, perquè és una zona molt concorreguda pels ciclistes i, de fet, aquest 2024 hi va passar el Tour.

Hi ha una fita, l' ascens als 7 colls de la vall de l'Ubaye , entre els quals destaquen el Cayolle, el coll de la Bonette , el coll de Vars, el coll de Pontis i el d'Allos.

Malgrat anar amb BTT, no vam poder evitar pedalar per la carretera més alta de França, de 2.802 metres, una carretera preciosa que passa entre pastures de muntanya, llacs i salts d'aigua. Vam sortir de Jausiers per arribar al cim de la Bonette , el coll més alt dels Alps d'Alta-Provença, i el quart coll de carretera més alt d'Europa.

D'altra banda, la zona també està habilitada per fer-hi BTT. Hi ha mapes, que poden adquirir per internet oa l'oficina de turisme, que inclouen moltes rutes de diferents nivells i, sobretot, molt ben senyalitzades in situ .

També hi ha una ruta que és diu la Transubayenne, d'uns 95 km, que travessa tota la vall. Serpenteja per pobles abandonats i per antics túnels ferroviaris. En vam fer algun tram i, la veritat, és que va ser molt emocionant, passar per aquests túnels.

Tram de la Transubayenne / Llac de Serre Ponçon / Mapa de la Vallée de l'Ubaye

Una altra activitat que ens va quedar pendent va ser fer baixar a les pistes de Le Sauze i Pra Loup. Ens agradaria tornar-hi a l'hivern per esquiar!

EN REMULL: Només arribar, a les portes de la vall, ja vam trobar un lloc molt xulo i gratuït per banyar-nos-hi que, a més, estava habilitat per a famílies: el llac de Serre-Ponçon . Aquesta zona és genial per practicar-hi esports aquàtics.

Un cop dins la vall vam estar-nos uns dies al poble de Lauzet, on hi ha un petit llac, a tocar del càmping, perfecte perquè els nens hi facin la volta amb bici. Té una zona poc profunda per banyar-s'hi, un sorral, un parc, canoes, bar...

Val a dir que al llarg de la vall no eren evidents, els racons per banyar-nos-hi, ja que el riu Ubaye, precisament, és ideal per fer-hi ràfting , caiac, hydrospeed i barranquisme. A Jausiers, però, vam trobar una altra zona turística (al final, allò que és turístic encaixa amb els plans familiars) genial per refrescar-s'hi i passar-hi el dia. Hi han fet com una platja equipada, amb zona de pícnic, parcs infantils, circuit de bici, bar, socorristes, circuit d'aventura i, a més, s'hi pot practicar pàdel surf i wakeboard .

CULTURA: El que no ens esperàvem era a Mèxic, durant aquestes vacances. Ens vam trobar amb els festivals Llatinomexicans de Barcelonnette. Durant aquestes festes són fan actuacions de música i dansa llatinoamericana, desfilades de disfresses tradicionals i degustacions de menjar mexicà.

Es veu que la ciutat de Barcelonnette tenia vincles històrics amb Mèxic, perquè molts residents de la regió hi van emigrar durant el segle xix per fer fortuna en la indústria minera i, en tornar a França, aquests emigrants van deixar una empremta cultural, especialment en la cuina i l'arquitectura locals. Van crear aquests festivals per celebrar la connexió històrica i reforçar els vincles culturals entre Barcelonnette i Mèxic.

ALTRES: Per acabar, volem destacar que ens va fascinar el mirador del pont de Châtelet. Es tracta d'una estructura d'un sol arc, construïda entre 1880 i 1882, que fa 108 metres d'alçada. Després vam seguir per la carretera per arribar al poble de Fouillouse, a 1.800 m, i vam visitar-ne l'església, del segle xvi, des d'on es pot gaudir d'unes vistes de la muntanya molt maques. Un altre imprescindible va ser el poblet de Maljasset, un conjunt de cases de pedra tallada, teulades de pissarra, portes antigues de fusta i rellotges de sol. Recomanem fer una parada al “Refugi de Maljasset”, on hi ha un bon ambient d'excursionistes fent travessa per aquests bones muntanyes.

Nosaltres ja hi volem tornar!

Queralt Riba

TRAVESSA PER LA SERRA DE TRAMUNTANA

El GR221 , conegut també com la Ruta de Pedra en Sec , transcorre al llarg de la serra de Tramuntana de Mallorca, des d'Andratx fins a Pollença. El sobrenom de “pedra en sec” fa referència a les construccions que s'ha realitzat amb pedra de manera ordenada i sense l'ús de cap material d'unió, amb una tècnica antiga. Així, al llarg de tota la travessa, trobarem tot tipus de construccions fetes amb aquesta tècnica –originals o restaurades–, ja siguin murs, parets o pous de neu, entre d'altres.

Decidim fer aquesta travessa de set dies per descobrir una altra Mallorca; una que li dona un atractiu indubtable, lluny d'aglomeracions turístiques, i que ofereix uns paisatges i uns racons ben acollidors. El GR221 té un total d'uns 140 km –que poden augmentar si és compten les múltiples variants possibles– amb poc grau de dificultat. No obstant això, s'ha de tenir en compte que és una travessa poc recomanable a l'estiu –degut a la calor ia les poques ombres– o en èpoques de risc de pluges intenses –a causa de la possibilitat d'esllavissades-. A més, és totalment convenient reservar amb antelació els llocs i llocs on passar la nit, ja que, encara que els pobles tenen una oferta d'allotjaments, s'omplen ràpidament refugiats.

Primera etapa: Sant Elm – Estellencs, 29 km

En aquesta etapa s'ha d'estar preparat, perquè no hi ha cap servei i, per tant, cal dur suficient aigua potable per poder acabar sense cap ensurt. És un tram que transcorre en plena natura, i el paisatge val la pena. A mesura que ens enfilem cap a la Trapa, el mar i els penya-segats ens envolten i ens allunyem del bullici turístic i de la coneguda illa de Sa Dragonera –declarada parc natural l'any 1995 i espai únic per trobar-hi les sargantanes. . . . . endèmiques i colònies del falcó de la reina, que hi nidifica abans d'hivernar a l'illa de Madagascar–.

La pujada és notable fins al coll de sa Gremola, punt on ens adonarem de la companyia constant de les cabres salvatges –cabres que antany es van escapar i que ara formen part d'aquesta travessa–.

Ara només ens queda la darrera pujada cap a la Mola de s'Esclop. No farem cim, però arribarem a uns 900 m. Un cop allà dalt tot serà de baixada fins al poble d'Estellencs.

Vistes a Sa Dragonera / Camí indica amb cartells

Segona etapa: Estellencs – Esporles, 15 km

Aquesta etapa és molt més curta i relaxada. Passem, primer, per Banyalbufar. De fet, en el camí hi ha l'opció d'evitar la baixada a Banyalbufar i, així, estalviar-se els desnivells notables, però, realment, val la pena arribar-hi i descansar un xic, perquè és un poble encantador.

La sortida del poble decep bastant, ja que la pujada forta és fa per asfalt. Això no obstant, un cop fet aquest pendent, el camí canvia moltíssim i trobem un tram empedrat anomenat el camí des Correu, envoltat de murs de pedra seca. Amb poc esforç s'arriba a Esporles, lloc ideal per reposar i prendre alguna cosa en una de les múltiples terrasses que hi ha.

Tercera etapa: Esporles – Refugi de Can Boi (Deià), 19 km

Aquesta etapa és força llarga i amb un pronunciat pendent, però també esdevé un tram molt bonic que transcorre per un entorn forestal envoltat de camins empedrats, alzines, aljubs o forns de pa. Val a dir que també hi trobem altres exemples de tradicions antigues, com els colls de tords, que no són res més que paranys en forma de xarxa que els caçadors utilitzaven per caçar els tords quan migraven, cap a la tardor.

Després d'uns 10 km, arribem a Valldemossa. És un poble amb molts turistes. Els carrers són empedrats i ornamentats amb plantes. El camí ens porta directament a la plaça, envoltada de nombrosos restaurants. Al costat de la plaça hi ha la Cartoixa, famosa per la torre.

Deixant enrere Valldemossa, el camí s'enfila un altre cop fins a Es Caragolí, a un xic més de 900 m, per tornar a baixar dràsticament fins a Deià. Aquí trobem el primer refugi del Govern Balear pensat per a les persones que fan aquesta ruta.

Deià és un poble encantador de muntanya, amb carrerons típics esgraonats, que ha esdevingut retirar d'un munt d'artistes i, val a dir, també de turistes.

Quarta etapa: Deià – Port de Sóller, 10 km

En aquesta etapa ens adonem de la bellesa de la travessa, que dona una gran pau, i de la calma que pot arribar a transmetre. Un cop més, resulta ser un camí ben empedrat i ben indicat, aspecte que fa valorar l'esforç per fer, mantenir i cuidar aquest espai únic i gairebé desconegut de Mallorca.

És l'etapa més planera i fàcil de tota la travessa. Permet gaudir molt més del paisatge que ofereix: oliveres, figueres, alzines, sabines, murs de pedra, cabres salvatges, ovelles, mar i sol són les nostres companyies del camí.

Arribem al refugi de Muleta, situat al costat del far del cap Gros i just davant del Port de Sóller. Aprofitem la tarda per visitar el Port de Sóller i Sóller, ara sense motxilles, des d'on es pot gaudir de l'entorn i d'un espai molt ben cuidat. De fet, encara és possible pujar sobre l'únic tramvia de Mallorca, una relíquia, considerada únicament pels visitants, però que permet arribar a Sóller sense gaire esforç.

Arribant al Monestir de Lluc / El port de Sóller / Arribada al refugi Pont Romà

Cinquena etapa: Port de Sóller – Refugi Tossals Verds, 28 km

Ens afrontem a l'etapa amb més desnivell de tota la travessa. Com sempre, omplim les ampolles d'aigua abans de deixar Sóller, fet que agrairem més endavant, ja que no trobarem altres llocs on omplir-les. Certament, un cop deixats enrere Sóller i el poble de Biniaraix, el paisatge comença a deixar-nos perplexos: quanta bellesa junta! Les vistes que ofereixen el barranc de Biniaraix són cada vegada més espectaculars, sempre envoltades de pedra i d'oliveres, que recorden sovint que som en aquest GR.

El pendent del camí és constant però, xino-xano, anem acostant-nos al coll de l'Ofre –el punt més alt de l'etapa, per sota de 900 m–, des d'on podrem observar l'embassament de Cúber. . . . . . . . . . . . . . . . . . i el Gorg Blau, la qual cosa en ofereix un canvi de paisatge i un camí més salvatge. De fet, és un indret molt panoràmic i ideal per fer-hi observacions de rapinyaires, com l'àliga calçada, el milà reial, el voltor comú i, si hi ha sort, algun voltor negre. És a partir d'aquest punt que comença el descens i l'augment de la velocitat per quilòmetre, la qual cosa fa que el tram final, fins al refugi dels Tossals Verds, és fa d'una manera més àgil.

Sisena etapa: Refugi Tossals Verds – Refugi Son Amer, 16 km

A la sortida del refugi dels Tossals Verds l'ascens és pronunciat fins al coll des Prat, el punt més alt de la travessa, a 1.205 metres d'altitud. Un cop s'arriba al coll, començarà el descens cap al monestir de Lluc.

El monestir de Lluc és un indret de pelegrinatge amb l'opció econòmica de passar-hi la nit. El refugi de Son Amer es troba a només 15 minuts del monestir, i pot aprofitar la resta del dia per fer un xic de turisme pels entorns d'aquest espai.

Setena etapa: Refugi Son Amer – Refugi Pont Romà (Pollença), 16 km

Última etapa de la travessa que, amb uns 16 quilòmetres de recorregut, ens anirà allunyant de la serra de Tramuntana i ens omplirà el cor de nostàlgia. A cada pas ens adonem de l'experiència viscuda, de l'entorn meravellós de Mallorca, dels camins empedrats tan ben cuidats i del munt d'oliveres i de figueres que, poc a poc, deixem enrere.

Orgullosos d'haver fet un total de 140 quilòmetres per la serra de Tramuntana i completat, així, el GR221.

Per a més informació sobre la nostra ruta, podeu visitar el nostre blog:

https://lesnostresortidetes.blogspot.com/

Lourdes Solano i Edmond Tuneu